Els membres de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva a Catalunya volem expressar la nostra profunda decepció i malestar davant del Projecte de Llei d’Educació aprovat el passat 5 de maig en ponència parlamentària, pel que fa a l’apartat sobre els alumnes amb necessitats educatives específiques. Si, com sembla, la llei s’acaba aprovant amb aquest redactat, s’haurà deixat perdre una gran oportunitat per fer avançar decididament el país cap a un autèntic model d’escola inclusiva.
Constatem que, malgrat que es reconeix el principi d’inclusió com un dels eixos del futur sistema educatiu, al mateix temps la llei permet el manteniment indefinit de la doble xarxa educativa (escoles ordinàries i escoles d’educació especial), i deixa la porta oberta a la més absoluta arbitrarietat a l’hora de determinar quan i com un alumne es pot trobar les portes de l’escola ordinària tancades. En altres paraules, la llei deixa indefensos als pares que desitgen que els seus fills s’eduquin en un entorn integrat, amb els suports necessaris, ja que, com passa ara, la falta de recursos podrà continuar sent un motiu perquè una escola es tregui del damunt un alumne amb discapacitat, un nen que no va al mateix ritme que els altres, un nen que fa nosa. Diu l’article 78.4: “Amb caràcter previ a l’escolarització de l’alumnat amb necessitats educatives especials es garanteix l’avaluació inicial d’aquestes necessitats, l’elaboració d’un pla individualitzat i l’assessorament a cada família directament afectada. Aquest alumnat, un cop avaluades les seves necessitats educatives i els suports disponibles, quan es consideri que no poden ser atesos en centres ordinaris, s’ha d’escolaritzar en centres d’educació especial”.
Constatem també que la llei en cap moment aposta clarament per un model que consideri la progressiva transformació de les escoles especials en centres de suport a l’escola ordinària. Es limita a descriure-ho com una possibilitat.
Malgrat que el model inclusiu és el que apliquen la major part de països amb més bons resultats educatius, com Finlàndia; i malgrat que Catalunya té el dubtós honor de ser la comunitat de l’Estat amb un índex d’exclusió escolar més elevat, el departament d’Educació i els grups parlamentaris que han pactat la llei no s’han volgut creure que, sense necessitat d’abocar més recursos en el sistema, simplement reorganitzant els ja existents avui dia, és possible avançar cap a un model del qual en sortiria enriquit el conjunt de la comunitat educativa, i, a la llarga, de la societat catalana.
Aquesta llei, en definitiva, no dona resposta a l’anhel d’inclusió que aquestes entitats hem expressat reiteradament, durant molts anys, a tots els representants de la classe política catalana. Per això suposa una gran decepció. Som conscients que la llei no hauria comportat un canvi radical ni immediat, fins i tot en el cas que s’hagués redactat atenent les nostres reivindicacions. Som conscients que la feina diària a favor d’una escola i d’una societat que no arraconi les persones amb discapacitat serà una tasca necessària. La falta de valor polític i la incapacitat de mirar cap al futur demostrat pels autors d’aquesta llei farà que aquesta tasca sigui molt més difícil i complicada del que ja és. Per això, reiterem, és una oportunitat perduda.
